Abril del 2019. Londres.
Laura Serra i Eirian Lewis viuen a una habitació petita entre Hyde Park i el Royal College of London on estudien música. El Pau Enric, germà de la Laura, està de visita. Un horabaixa plujós el dediquen a gravar uns acords amb la guitarra, un teclat i una lletra que parla sobre el difícil que pot arribar a ser prendre decisions. Una primera cançó que titulen «Carta».
Després de la visita, en Pau Enric torna a Barcelona, al pis de lloguer que comparteix amb el seu amic d’infància, Joan Pérez-Villegas. Tan bon punt entra a casa li ensenya aquella primera maqueta, engrescant-lo a formar un grup de música en català. Al Joan li agrada la idea i comença a treballar les percussions de la cançó. Es forma el grup Alanaire.
Tot i la distància, els quatre treballen conjuntament en les cançons enviant-se les gravacions per correu electrònic, avançant lentament i dedicant-hi molt i molt «Temps», títol de la segona cançó. Quan arriba l’estiu, els quatre es troben a l’illa de Mallorca, on Dominic Massó de The Prussians, acaba d’enllestir el seu estudi de gravació KarmaRecords, on s’estrena com a productor musical. De totes les gravacions que li mostren, al Dominic li crida l’atenció «Boira» per la combinació de sons clàssics de piano de cua o de guitarra espanyola amb ritmes i atmosferes més urbanes. Amb aquesta cançó s’inicia la producció del primer disc d’Alanaire.
Més tard, ensenyen les cançons produïdes a Joan Miquel Oliver qui a més de ser un referent musical de la banda, accepta fer les mescles del disc, del qual ara presenten un extracte en format d’EP (Alanaire, Promo Arts Music Records, 2021) de tres cançons: «Carta», «Temps» i «Boira».
«Felices coincidències» – J.M.Oliver, febrer de 2021
«Des del primer moment amb Alanaire tot m’ha agradat. La primera impressió va ser la certesa de ser davant d’un material a tenir molt en compte. Però després, a poc a poc, els elements nous han estat sempre diferents, no han fet més que sumar diversitat i corroborar que el projecte és coherent però a la vegada ric i eclèctic. L’explicació pot ser senzilla: tots els components del grup tenen coses potents a dir i ganes de dir-les, les ganes d’uns joves que sospiten tenir a les mans coses importants, així com jo crec que les tenen. Són tots músics amb estudis, intèrprets virtuosos que fan una passa enrere perquè la senzillesa del pop els ho demana. Però diria també que és senzillesa-ficció, la seva música està ben feta, molt ben feta, i en el fons això no té res de senzill. La veu de Laura Serra és un segell personalíssim, a qui s’assembla? A ningú que jo conegui. Canta per dintre i amb prou feines diu les coses, canta per ella, però a la vegada es fa escoltar com si fos la veu més potent del món, perquè t’obliga, no sé com, a què l’escoltis. I això és el que heu de fer ara, escoltar-los, i tendreu, com jo he tengut, aquesta sensació estranya que tot està bé, que no canviaríeu res, que sou davant d’un cas extraordinari de felices coincidències».
