El quintet gironí trenca el motlle del seu rock psicodèlic d’arrel seixantera per explorar, en aquest segon treball, territoris de pop-rock més foscos, flirtejant amb el space-rock, el shoegaze, el post-punk i l’indie pop sorollós de finals dels vuitanta, així com amb el rock sudista i fins i tot el rock electrònic.
En un exercici de reconnexió amb les pròpies emocions, Minibús Intergalàctic articulen a Moviment Oscil·lant Polinòmic y=1/x una temàtica intensament vital: una mena de fórmula que posa nom a les paradoxes i contradiccions que defineixen l’experiència humana.
Amb la col·laboració del mític productor Martin “Youth” Glover (The Jesus and Mary Chain, Paul McCartney, Pink Floyd), la banda catalana supera amb escreix les expectatives generades pel seu debut, Meditacions des dels Miratges Mercúrics, i per l’EP Música Humana: Thalassa, i es postula clarament com a candidata a disc de l’any.
El costumisme paradoxal de la vida real
Sovint es diu que el segon disc és fins i tot més decisiu que un bon debut. És el moment de confirmar expectatives, de demostrar solidesa i de guanyar credibilitat. Però el que han fet Minibús Intergalàctic amb Moviment Oscil·lant Polinòmic y=1/x va molt més enllà de complir: les seves deu cançons són genuïnes, contundents, un cop de puny rere l’altre damunt la taula. No només han complerts l’expectativa: han fet saltar pels aires qualsevol límit previ.
El quintet gironí tenia la voluntat d’anar més enllà de les referències seixanteres que impregnaven Meditacions des dels Miratges Mercúrics i d’aprofundir en ells mateixos connectant de manera més directa amb les seves emocions. El resultat és un treball sòlid i amb una personalitat molt marcada en l’àmbit musical, capaç de moure’s entre el space-rock, el shoegaze, el post-punk, l’indie pop sorollós de finals dels vuitanta, el rock sudista i fins i tot el rock electrònic, sense deixar de sonar, per damunt de tot, psicodèlic; i alhora profundament vital i sincer en el seu discurs. L’àlbum vol reflectir les paradoxes que travessen l’experiència humana, que es mou sempre en una gamma de grisos subtils i sovint contradictòria. Potser és més fosc que el debut, però també és més real.
Amb els dos primers avançaments, “Per sentir-me ple” i “L’agredolça lliçó de la Vall del Mas Daurat”, ja apuntaven cap a aquestes tensions: entre el victimisme i el plaer, entre el patiment i el pensament utòpic, així com un lleuger desplaçament cap a un pop-rock més fosc. Una sonant com si Jason Pierce hagués passat per The Jesus and Mary Chain, i l’altra acostant-se al rock alternatiu de l’escena Madchester. Tanmateix, la contradicció que més sembla inquietar la banda -i probablement a tothom- és la d’oblidar-se de viure per pensar massa en com viure.
Això es fa evident a “Barqueta”, curiosament la peça més pop del disc, amb melodies lluminoses, ecos de The Smiths i un interludi ballable on s’intueix Kevin Parker; i també a “Camí vell”, la cançó més llarga i d’arrel folk, la que més s’acosta al rock clàssic, amb un missatge que convida a acceptar que no ho podem controlar tot.
Partint d’aquesta paradoxa central, Moviment Oscil·lant Polinòmic y=1/x també alerta d’un dels riscos de pensar en excés: el buit existencial. Ho expressen amb precisió a “Mòbil continu”, amb un rock cru a l’estil Let It Bleed dels Stones, combinat amb la frustració davant la manca alarmant de referents per entendre un món en canvi constant però sense rumb. Una sensació asfixiant que t’alenteix, et paralitza i pot arribar a generar por de viure, deixant-te flotant a la deriva, com reflecteix “Gos ferit”, amb clares influències de Spacemen 3 i Spiritualized.
Per sort, Minibús Intergalàctic no s’han oblidat de viure, i això es nota en la contundència del disc, escrit amb decisió. També hi trobem escenes plenament vivencials, d’un costumisme emocional molt reconeixible: “Cap de trons”, el tall més desinhibit, que celebra el luxe de viure sense responsabilitats amb un aire als primers Oasis; “Retalls i repunts”, que tradueix la plenitud amorosa a partir d’un collage de frases d’altres cançons, evocant com mai The Brian Jonestown Massacre; o les dues peces més sorprenents del conjunt: “Blau”, una meravella shoegaze a l’estil de Slowdive que dibuixa el trajecte entre la tristesa i l’esperança, i “Trapella”, una incursió en el rock electrònic que remet a Primal Scream o Kasabian, parlant d’excés, hedonisme, amistat i nits en lavabos bruts plens d’adhesius.
Hi ha molta vida a Moviment Oscil·lant Polinòmic y=1/x: a vegades absurda i contradictòria, però també bella i plena de possibilitats. Així ho han entès Minibús Intergalàctic, i així ho han sabut traduir en un disc que donarà molt a parlar. Ho han fet amb l’ajuda del llegendari productor Martin “Youth” Glover, en coproducció amb Xebi Salvatella i Enric Teruel (NEU!) i La Casa Estudio de Granada.
